La Colla Ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció ha demanat a la Conselleria de Medi Ambient que paralitze urgentment una tala de carrasques que està tenint lloc en la finca "mas de Prats", en uns terrenys que el Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de la serra de Mariola inclou en la categoria d'àrea de protecció integral, que és la que estableix un major règim protector.

Segons sembla, aquests treballs formen part d'un projecte de suposat "tractament de millora silvícola", promogut per la Diputació d'Alacant, que és la propietària de la finca.

A finals d'agost, el Director Territorial de  Medi Ambient d'Alacant va informar, en contestació a un escrit de La Carrasca, que la Direcció Territorial de Medi Ambient estava elaborant el preceptiu informe sobre aquest projecte, que hauria de considerar si les actuacions previstes per la Diputació eren conformes als criteris de protecció de la vegetació silvestre i d'usos permissibles en la finca afectada. També ens indicava que les actuacions haurien de respectar les consideracions o condicions que s'establiren en l'autorització emesa per la Conselleria de Medi Ambient, per a la qual cosa s'hauria d'organitzar un programa d'inspecció i seguiment dels treballs.

A pesar que l'esmentat informe encara està pendent, els treballs ja s'han iniciat i s'han talat peus de carrasca de dimensions considerables, sense cap justificació raonable. Aquest fet és especialment greu, ja que afecta uns terrenys que compten amb la major protecció establida pel Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de Mariola. Si l'administració mediambiental valenciana permet a la Diputació d'Alacant que continue aquesta actuació, difícilment podrà tindre autoritat moral per a exigir als propietaris particulars que respecten els objectius de conservació de Mariola en altres àrees de la serra que disposen d'un nivell de protecció menor.

Colla Ecologista La Carrasca - Ecologistes en Acció d'Alcoi

[La Carrasca-Ecologistes en Acció]    [Ecologistes en Acció PV]    [Confed.  estatal d'Ecologistes en Acció]

1r. El passat 5 de juny la nostra associació va remetre un escrit dirigit al Servei d'Espais Naturals de la Direcció General de Planificació i Gestió del Medi, en relació amb el projecte de Tractament de millora silvícola en la finca "Mas de Prats", terme municipal de Cocentaina, promogut per la Diputació Provincial d'Alacant. En aquest escrit demanàvem que es consultara l'esmentat projecte per tal de comprovar si l'actuació prevista s'ajusta a la normativa del PORN de la Serra de Mariola i que, en tot cas, s'emetera un informe sobre el projecte.

2n. El 31-08-2001 el Director Territorial de Medi Ambient d'Alacant ens contestà, informant-nos que s'estava elaborant l'informe preceptiu d'acord amb l'article 22.3 del PORN de la serra de Mariola, per a posteriorment emetre l'autorització per part del Servei Forestal, que inclouria els termes que específicament s'incloguen en l'informe esmentat. Segons la resposta del Director Territorial, l'informe havia de considerar si les actuacions previstes en el projecte són conformes als criteris de protecció de la vegetació silvestre i d'usos permissibles en la unitat de zonificació on es troba la finca (àrea de protecció integral). Les actuacions que s'hi duguen a terme —continuava— hauran de respectar les condicions tècniques contemplades en el projecte per a la seua execució, així com les condicions o consideracions que s'establisquen en l'autorització emesa per eixa Conselleria, per a la qual cosa s'establirà un programa d'inspecció i seguiment dels treballs.

3r. Segons hem pogut comprovar recentment, s'esta produint en la finca mas de Prats un tala de carrasques, algunes de les quals tenen uns peus de dimensions considerables. Suposem que aquesta tala, al nostre entendre injustificable, forma part del projecte anomenat "tractaments de millora silvícola en la finca mas de Prats", promogut per la Diputació d'Alacant.

4t. Considerem que aquest fet és especialment greu, ja que afecta uns terrenys que compten amb la major protecció establida pel Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de Mariola. Si l'administració mediambiental valenciana permet a la Diputació d'Alacant que continue aquesta actuació, difícilment podrà tindre autoritat moral per a exigir als propietaris particulars que respecten els objectius de conservació de Mariola en altres àrees de la serra que disposen d'un nivell de protecció menor.

Per això,

D E M A N E

1. Que es paralitze urgentment l'esmentada actuació.

2. Que es finalitze la redacció de l'informe a què hem fet referència en el punt 2n de l'exposició, de manera que es modifique el projecte de la Diputació d'Alacant, a fi de fer-lo compatible amb la protecció de la vegetació silvestre.

3. Que s'òbriga un expedient sancionador contra els responsables d'aquesta actuació, per tal com s'ha incomplit l'article 22.3 del PORN de la serra de Mariola.

4. Que, d'acord amb la legislació vigent sobre el dret d'accés a la informació en matèria de medi ambient (Llei 38/1995 i Directiva 90/313/CE), se'ns informe de les actuacions que es duguen a terme pel que fa a aquesta denúncia.

Alcoi, 26 de novembre de 2001.

Colla Ecologista La Carrasca - Ecologistes en Acció d'Alcoi

[La Carrasca-Ecologistes en Acció]    [Ecologistes en Acció PV]    [Confed.  estatal d'Ecologistes en Acció]

Leo con preocupación en el INFORMACION del 27-11-01 que «exigen la paralización de una tala de carrascas en la Sierra de Mariola». ¡Tremenda noticia! Descubro que es la Colla Ecologista La Carrasca de Alcoy quien efectúa la denuncia, ya que el área afectada es una zona de protección integral según el PORN de dicha sierra. Es más, llegan hasta el punto de exigir la apertura de un expediente sancionador. Como colofón cibernético, veo en internet que el grupo político progresista PSOE de Alcoy, se suma a la denuncia pidiendo que la Diputación clarifique su postura respecto al tema. ¡Qué barbaridad! Perdón, me van a dejar que puntualice la anterior expresión exclamativa: ¡Qué barbaridad de denuncia! Si ésta es la posición de un grupo conservacionista, apaga y vámonos. Ya podemos sacar el pañuelo blanco del bolsillo, y agitarlo todos al unísono para despedirnos de Sierra Mariola. Con posturas como la exhibida, el nombre de grupo conservacionista debería ser sustituido por el de grupo destruccionista, y el progresismo del PSOE queda transformado en un retroceso a paso ligero. Soy consciente de lo políticamente incorrecta de mi opinión, pero más grave es este tipo de demagogia que desinforma a la población y compromete gravemente el futuro del medio natural alicantino. No obstante, soy bien pensado y no creo que éste sea el fin de los mencionados colectivos, sino que es un grave caso de incultura forestal. Por lo tanto, señores de la Colla Ecologista La Carrasca, señores socialistas de Alcoy, siéntense por favor en sus pupitres, saquen papel y lápiz y guarden silencio, porque la primera clase de selvicultura a domicilio va a empezar.

El área afectada por «la tala» es en su mayor parte una masa forestal de monte bajo de encinar. Primer punto importante a aclarar, no se trata de una tala (al menos en el sentido peyorativo esgrimido) sino de un tratamiento selvícola. Para acometer dicho tratamiento se realiza previamente un estudio muy completo del medio. En este caso el estudio se incluye dentro de un proyecto de ordenación realizado por un verdadero profesional forestal: el doctor ingeniero de Montes José Miguel Montoya Oliver. Este experto en la materia ya recorría los montes de España cuando pocos se interesaban por ellos. El fruto, madurado con su labor investigadora, es la gran cantidad de libros y la interminable lista de proyectos firmados por él.

¿Qué es un monte bajo? pregunta tímidamente alguien sentado al final de esta clase virtual. Determinadas especies vegetales, como la encina, han adoptado métodos evolutivos basados en la capacidad de rebrotar de cepa o raíz si su parte aérea es suprimida, configurando el llamado monte bajo. Gracias a ello consiguen hacer frente al azote del fuego y del estómago insaciable del herbívoro ramoneador. Los antiguos pobladores de Sierra Mariola y de toda la Península, en su infinita sabiduría, supieron utilizar esta propiedad para procurarse la tan necesaria leña y carbón. De esta forma cortaban cada cierto tiempo una zona del monte y lo dejaban rebrotar de nuevo. Con la llegada del gas a nuestras cocinas y la partida a la ciudad de estas gentes, los montes quedaron abandonados. Pero los brotes de cepa han seguido creciendo hasta trabarse unos con otros y tener la masa forestal una densidad excesiva. ¿Cuál es el peligro? Muy sencillo. El medio tiene el suelo que tiene y el clima aporta el agua que aporta (bastante escasa), de manera que no hay alimento para todos, y los pies paralizan su crecimiento y se debilitan enormemente. Si cualquier incendio o sequía se presentan, como seguro que pasará antes o después ya que forman parte del medio Mediterráneo, no son capaces de resistirlo y mueren inexorablemente. Por si fuera poco, al compartir muchos pies la misma raíz son muchos los que enferman y desaparecen en grandes rodales. La solución es seleccionar de esta masa los pies más vigorosos y liberarlos de la competencia más acuciante. Lógicamente, a un pie con un determinado diámetro de fuste y tamaño de copa, le compite otro de características similares, no los pequeños brotes bajo su copa, que el propio árbol elegido se encargará de eliminar, y que cumplen su función como refugio y alimento de la fauna. Por lo tanto, se suprimen los mínimos pies indispensables, esperando un número de años para que los selectos reaccionen, crezcan y vuelvan a entrar en competencia, momento en el que volveremos a actuar. ¿Qué conseguimos? Poco a poco se van formando pies que crecen en baja competencia, y por lo tanto engrosan su corteza y adquieren una copa amplia, abierta y equilibrada. De esta forma la corteza les protege del incendio, el vigor les permite resistir sequías y demás avatares, y la copa consigue fructificar en abundancia. Las bellotas producidas servirán de alimento a la fauna, y sobretodo para resembrar el monte. Cuando germinen tendremos encinitas independientes, resultado de reproducción sexual y no vegetativa, de mayor variabilidad genética, que crecerán asegurando la persistencia, estabilidad y biodiversidad del monte. Lógicamente todos estos trabajos se realizan de acuerdo a Planes Anuales. Éstos adaptan las actuaciones a realizar a la situación que ese año viva el monte. Precisamente estos trabajos habrán de ser llevados a cabo cuanto antes en las zonas que más urge conservar, las de protección integral. Fin de la lección.

Conclusión: es muy fácil criticar lo que hacen otros, sobretodo cuando se hace sin un razonamiento, sin soluciones alternativas y amparados bajo el anonimato del nombre de un grupo colectivo, ya sea político o social. Una de las formas de cargarse nuestros montes, es el incluirlos bajo alguna figura de protección legal y olvidarse de ellos, o lo que es igual, asegurando que la mejor forma de conservarlos es no tocarlos, haciendo absurdas analogías con bosques vírgenes amazónicos, con los que no guardan ninguna relación en su origen como hemos visto. Esta manera de actuar sí que pone en grave peligro las masas forestales que tantos años cuestan a la naturaleza.

Importantes organizaciones como PROFOR (Profesionales Forestales) e INFOMED (Instituto Forestal del Mediterráneo) se han desplazado a nuestra provincia para visitar estos trabajos, exponiendo sus felicitaciones y tomando nota para llevarlos a cabo en otras partes del Estado. Somos una provincia pionera en estos temas, gracias al magnífico trabajo realizado desde el área de Medio Ambiente de la Diputación de Alicante, con algún defecto, porque son humanos. Pero muchos, en vez de reconocerlo y aplaudirlo, se dedican a boicotearlo en la impotencia de su ignorancia. Por favor, no caigamos en el ridículo cuando hablamos de cosas tan serias, si no, esto parecerá una comedia del magnífico Berlanga. 

[La Carrasca-Ecologistes en Acció]    [Ecologistes en Acció PV]    [Confed.  estatal d'Ecologistes en Acció]

Un, que ja duu uns quants anys dedicant-se professionalment a aquestes qüestions que han vingut denominant-se “medi ambient”, va aprendre fa temps com d’inadequades –i sovint ridícules—són les certeses absolutes i les seguretats inqüestionables aplicades a aquest camp. Un camp caracteritzat per la diversitat, el canvi i la complexitat del món viu, del qual a penes coneixem algunes regles d’aplicació dubtosament generalitzable i on les noves idees i aproximacions apareixen, es desenvolupen (i, moltes vegades, també moren) amb una velocitat fugaç i desconcertant; per això, treballar en i pel medi ambient només pot fer-se a partir de la més profunda de les modèsties i des d’una exquisida prudència respecte als efectes d’allò que fem o creiem que fem. I també per això convé sempre estar obert a aprendre coses (noves o velles) que ajuden a completar un coneixement que sempre serà, per definició, incomplet i temptatiu, perquè la realitat sobre la qual tractem d’incidir s’entesta a mostrar-se esquívola.

Ve a conte aquesta introducció perquè de la lectura de la nota publicada en aquest diari el proppassat dos de desembre pel senyor Miguel Ángel Torrecillas, al respecte dels “tractaments forestals” que venen fent-se al Mas de Prats, sembla quedar clar que encara abunda qui se sent més còmode fent servir una o dues d’aquestes seguretats, aferrant-se com a bon epígon a tèrbols principis d’autoritat i, sobretot, desqualificant (o tractant de fer-ho) a aquells que legítimament no pensem que algunes de les pràctiques forestals a l’ús, posades a punt moltes vegades en ecosistemes ben diferents als nostres, responguen a objectius aplicables a les nostres serres. No voldria perdre el temps en  tractar de buscar un qualificatiu adequat per a qui sembla pensar (que Santa Llúcia li conserve la vista per molts anys) que allò que compromet “el futuro del medio natural alicantino” és una denúncia d’un grup ecologista, per a continuació arrogar-se la capacitat de fer guardar silenci a aquell que no pensa com ell, suposadament per traure’l de l’estat d’incultura en què es debat. Però el cas és que, malgrat la meua sinzera disposició a aprendre coses noves, tot el que he trobat en la disgressió que segueix a la desafortunada introducció de l’esmentat article no passa de ser una repetició (a més, bastant simplista) de coses sabudes i llocs comuns que, en el millor dels casos, no passen de ser opinables. Lliçó frustrada, per tant. Una pena. I això que hem parat atenció...

Lògicament, no voldria caure en cap dogmatització sobre aquest assumpte, com tampoc questionaré el prestigi dels autors del projecte que es discuteix –doctors tots dos, enginyer forestal un i biòloga l’altra— tot i que hi ha aspectes del mateix projecte (com la fauna existent en la zona) que semblen com a mínim francament millorables. Però convindria aclarir que hi ha massa coses discutibles en un plantejament com l’exposat. Discutibles perquè, com passa quasi sempre en aquestes qüestions, obliden que allò que es tracta de gestionar no són grups de plantes aïllades que es comporten aïlladament, sinó ecosistemes (encara que la paraula potser no li sone massa), incloent-hi el sòl i el sotabosc, i fins i tot la fauna no cinegètica; perquè considerar el rebrotament (“sprouting”) posterior a les pertorbacions com una mena d’errada evolutiva que cal subsanar, destral en mà, pel bé de l’espècie, no deixa de ser pueril; perquè entrar en floritures lingüístiques sobre si eliminar –contradint fins i tot el mateix projecte—peus de carrasca de més de trenta centímetres de diàmetre és o no “talar” és innecessari i absurd. Perquè simplificar a una qüestió de grandària la complexíssima biologia reproductiva del gènere Quercus fa riure. Fins i tot, perquè jugar a presentar com una novetat admirable pràctiques de gestió que venen fent-se, amb objectius diversos –des de pràctiques pecuàries a explotacions de biomassa— i resultats variables, a molts llocs de la conca mediterrània és penós. Però, sobretot, perquè fer passar una actuació que, en el millor dels casos, no deixa de ser una prova més (un altre assaig destinat a veure de complir un objectiu que no acaba de quedar clar es mire com es mire) com si fóra la solució final i definitiva als problemes de les nostres serres, és patèticament ridícul. Potser, al remat, allò que es busca –per raons o interessos que se’ns escapen—és justificar com siga que “una de las formas de cargarse nuestros montes, es el incluirlos bajo alguna figura de protección legal y olvidarse de ellos, o lo que es igual, asegurando que la mejor forma de conservarlos es no tocarlos”, opinió que haurem de respectar, tot evitant inoportunes expressions exclamatives, però que es qualifica sobradament a si mateixa. És evident que hi ha moltes maneres d’actuar sobre els nostres boscos, algunes convenients i necessàries fins i tot a les zones de “protecció integral”; però no totes poden ser igual de rentables per a qui les execute...

I, per cert, i parlant d’ignorància: a aquestes altures convindria anar canviant ja la cançoneta dels “boscos amazònics”, que ja fa una mica de pudor; sobretot, en boca d’autoproclamats desemmascadors de demagògies i desinteressats defensors del “medio natural alicantino”. Perquè poca gent pensa –fins i tot, entre els ecologistes—que no cal gestionar (“tocar”) els nostres boscos, encara que no és probable que ens posem fàcilment d’acord sobre quins haurien de ser els objectius d’aquesta gestió, la forma de desenvolupar-la i els llocs on aplicar-la. Probablement, ni el “manipulador” més entusiasta gosaria justificar actuacions com la que està fent-se al Mas de Prats dins el Carrascar de la Font Roja, i això que és de protecció integral. O si?. En tot cas, hauria de ser sobre això –sobre quina gestió, on i com— sobre el podríem i hauríem de parlar-ne molt, amb dades a la mà, tenint en compte a propietaris i usuaris de la serra, amb les visions aportades per professionals procedents de diferents disciplines, i sense crispacions ni demagògies; la Diputació d’Alacant i els companys que hi treballen, per sort, ja en saben bastant (bé que ens consta) de la necessitat d’aquest diàleg, sense que els calga recórrer a suposats defensors i prosèlits més impertinents que oportuns. Perquè si del que es tracta, en última instància, es de tocar per tocar (ja siga boscos o bellotes), fóra millor que ens deixàrem de foteses i diguerem les coses pel seu nom. 

[La Carrasca-Ecologistes en Acció]    [Ecologistes en Acció PV]    [Confed.  estatal d'Ecologistes en Acció]