Tant estimava el riu els seus veïns, que en l' època preindustrial va oferir-se a treballar de valent per tal de moure els batans i els molins d’aigua perquè pogueren fer paper o emprar aquesta força per a qualsevol maquinària. I, d'aquesta forma, fou com Alcoi esdevingué una ciutat que prosperava, en gran part gràcies a l’esforç desinteressat del riu. La indústria tèxtil i altres proliferaren, i la ciutat creixia i creixia, i el riu anava sent castigat, s’embrutava i cada vegada es posava més malalt i lleig. Tan malament estava, que la gent del poble ja no sentia afecte per ell; a més, les màquines ara ja no necessitaven els molins —anaven amb carbó o amb petroli— i el riu perdia les seues funcions i era, poc a poc, oblidat. Malgrat tot, ell seguia donant aigua. 

Després de molts anys, un bon dia el riu va saber que la mentalitat del món canviava pel que fa als rius: un falcó que venia cada primavera a les riberes, per tal de criar els seus pollets, li contava com ara les persones trobaven a faltar els rius i els intentaven recuperar i tornar-los la vida. Esperançat i amb alegria va rebre els obrers que, segons deien, anaven a canalitzar les aigües residuals per a depurar-les i així tornar-li-les netes com ell les donava i deixar d'enverinar-lo amb els residus que s’hi abocaven. Foren dies feliços per al riu, com una segona primavera després d'un dur hivern: el riu corria i reia pels barrancs saludant alegrement la gent que feia la "volta als ponts". Estava molt desmillorat però ell sabia que, amb l’aigua neta que tenia ara, en pocs anys es recuperaria i poc a poc tornarien a venir peixos i les xopades creixerien, hi hauria molts ocells i mussols que controlarien les rates a la ciutat, i la gent tornaria a passejar per la seua vora, hi anirien les parelles a festejar i els jovenets a pelar-se l’escola, els petits farien cabanes als arbres i tots tornarien a estar amb ell, a estimar-lo, i ell tornaria a fer tolls i salts per al goig de tots. Sols una petita neteja i una repoblació adequada i molt econòmica en serien prou. No era demanar massa, després del que ell els havia donat durant tant de temps. 

"Segur que ho faran" —es deia el riu a si mateix. 

Un dia van aplegar màquines, tubs, obrers, formigoneres... El riu estava sorprés: "No calia tanta cosa!" 

"Quants diners deu costar tot açò? Sí que van a deixar-me bé, serà qüestió de deixar-se fer" —pensava el riu. 

Els obrers van començar a arrancar el riu, cimentaren el sòl, després el van empresonar en un canal i el van separar d’allò que era vital per a ell: la terra, els arbres, les algues, els peixos... Ara només era aigua que passava, però el riu havia mort, l’havien matat. 

Si no fem res per a evitar-ho, nosaltres contarem aquesta història als nostres néts i fills.