ARTICLE D'OPINIÓ
10/juny/99 
RESTAURACIÓ DE RIUS I RIBERES: UNA MANERA SOSTENIBLE DE "MIRAR CAP AL RIU" 
 
La instal.lació de col.lectors per a segregar les aigües residuals industrials i domèstiques ha permés una important millora de la qualitat de les aigües dels rius d'Alcoi al seu pas per la ciutat. A pesar d'això, els nostres rius continuen sent una zona degradada, que requereix actuacions importants dirigides a la seua recuperació.
 
Des del govern municipal d'Alcoi s'està elogiant (sense oferir a penes informació) un projecte de canalització d'un tram del riu Riquer, elaborat per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, el qual teòricament hauria de servir per a recuperar aquestes zones i fer que Alcoi "torne a mirar cap al riu", encara que un bon tram d'aquest quedaria totalment soterrat.
 
Les obres de canalització de rius, amb procediments més o menys "durs" pel que fa als materials utilitzats, s'han dut a terme tradicionalment amb els objectius declarats d'estabilitzar els marges dels rius i fer front a les avingudes. Aquestes actuacions, a més de causar la destrució de la flora i fauna de rius i riberes, han afectat al règim local de transport de sediments, causant una inestabilitat dels llits fluvials.
 
Per a estabilitzar els llits fluvials sovint s'han construït trams rectes per a maximitzar en aquests el pendent del llit, amb una secció profunda i estreta, per a la qual cosa s'han hagut de revestir els talussos amb blocs d'escullera, gabions o murs de ciment, evitant d'eixa manera el seu trencament. Això ha comportat inevitablement la destrucció del riu natural, creant un canal uniforme sense valor ecològic ni estètic, on s'ha perdut la connectivitat amb la ribera i la diversitat dins del llit.
 
En els trams urbans les canalitzacions també provoquen la pèrdua de la funció cultural i educativa dels rius al seu pas per les ciutats, ja que aquests deixen de mostrar la dinàmica de la natura al llarg de les estacions de l'any.
 
Al nostre entendre, una ciutat com Alcoi, que pretén apostar per la sostenibilitat ambiental, no pot continuar aplicant uns mètodes d'enginyeria hidràulica desfasats, que parteixen d'una perspectiva excessivament simplificada del que és el llit d'un riu i que són rebutjats per bona part de la societat, inclosos tècnics i especialistes. I això no només per raons mediambientals, sinó també per raons econòmiques, ja que cal tindre en compte la necessitat de sobredimensionar les obres pel risc que generen, a més del cost de manteniment addicional que comporta el fet d'anar en contra dels processos naturals de la dinàmica fluvial. Cal recordar també que, segons la poca informació que s'ha facilitat sobre el projecte de canalització del Riquer, es preveu destruir edificis industrials que poden tindre un gran valor arqueològic i que encara no s'han estudiat suficientment.
 
No sembla raonable a hores d'ara continuar duent a terme projectes d'enginyeria hidràulica que no tinguen en compte els aspectes mediambientals dels rius, i que amb els pas dels anys i tenint en compte el creixent nivell d'educació ambiental de la societat, requeriran noves inversions per a la seua restauració.
 
Des del nostre punt de vista, abans de dur endavant una actuació important en els nostres rius caldrà definir i avaluar exactament els problemes que es pretén resoldre, establir quin són els objectius de la intervenció i concretar quins valors (naturals, culturals, arqueològics...) s'han de preservar. És en aquesta primera fase quan s'hauria de donar peu a la participació ciutadana i no, com és habitual, quan el projecte està decidit i pràcticament tancat, moment en què en el millor dels casos només es pot incidir en alguns aspectes puntuals.
 
Restauració de rius i riberes amb tècniques de bioenginyeria
 
A partir del coneixement de la dinàmica dels rius i els seus valors mediambientals, es pot establir una sèrie de principis bàsics que s'han de tindre en compte en els projectes de restauració, fent-los extensius a qualsevol altre tipus de projecte o intervenció en els llits fluvials. Es tracta de restaurar, o de no alterar, l'estructura del riu (morfologia, tipus de substrat, condicions hidràuliques del corrent, comunitats biològiques del riu, etc.) i les funcions de cadascun dels components d'eixa estructura, permetent les interrelacions dins el propi riu i entre aquest i la seua plana d'inundació.
 
La restauració de rius i riberes per mitjà de l'enginyeria mediambiental o bioenginyeria assoleix l'objectiu del control dels rius, sovint amb un cost menor que l'enginyeria fluvial clàssica, actuant a favor dels processos fluvials i deixant que el riu faça part del treball, respectant els valors mediambientals que aquest representa.
 
Són diversos els països que duen dècades treballant amb aquestes tècniques. Als Estats Units, per exemple, cada volta és més freqüent en la restauració dels rius el mètode Palmiter, que ha dissenyat i posat en pràctica tècniques senzilles per a estabilitzar les riberes i millorar la capacitat de desguàs dels rius, amb el lema "deixa que el riu faça el treball". Aquest mètode, que ha obtingut un reconeixement oficial i gran difusió pública per a la seua aplicació en nombrosos estats nord-americans, es basa -de manera resumida- en els següents principis: En rius petits o de baixa potència hidràulica sempre serà possible recórrer a eixos elements naturals del llit per a la seua restauració; i en els de major grandària s'han d'utilitzar sistemes suficientment resistents a la força del corrent, però que permitisquen una posterior recolonització o recobriment per la vegetació (geotèxtils, gavions, etc.) a fi que aquesta complete el seu efecte estabilitzacor i subministre, entre d'altres funcions, ombra a les aigües i aport de matèria orgànica al llit fluvial, a més de servir de refugi a nombroses espècies.
 
La incorporació d'elements naturals comporta un benefici afegit sobre el funcionament ecològic del riu i la seua millora estètica, aspectes difícils d'avaluar monetàriament. Cal tindre en compte també l'absència de costos addicionals de manteniment, que en obres d'enginyeria hidràulica tradicional poden superar el cost del propi projecte inicial.
 
En resum, són molts els arguments -ambientals, culturals i econòmics- que aconsellen que es replantege el projecte de recuperació dels nostres rius. Encara estem a temps d'evitar una actuació irreversible o, en el millor dels casos, molt costosa de restaurar.
 
Nota: per a la redacció d'aquest article hem utilitzat sobretot el llibre "Restauración de ríos y riberas", de Marta González del Tánago i Diego García de Jalón (consulteu la bibliografia). Recomanem la seua lectura a les persones interessades pel tema i, especialment, als polítics i tècnics responsables d'aquestes qüestions.
[CAMPANYA VOLEM RIUS VIUS ]
 
  [La Carrasca-Ecologistes en Acció]   [Ecologistes en Acció del País Valencià]   [Confederació estatal d'Ecologistes en Acció]