ciència i  societat
  
Entrevista a  
Carmen Magallón
 
(doctora en físiques, especialitzada en l'anàlisi del coneixement científic des de la perspectiva de gènere; participa també en diversos col.lectius pacifistes)
 
"La ciència, sense un control social i sense l'establiment d'unes normes ètiques, segueix les directrius dels interessos de les classes que poden pagar aquest coneixement, en detriment dels grups més desfavorits"
 
Antoine de Saint-Exupéry ens conta que va ser un astrònom turc qui va descobrir en 1909 el planeta del petit príncep, un asteroide anomenat B 612. Quan aquest erudit, amb el seu vestit otomà, va fer una gran demostració sobre aquesta troballa en un congrés internacional, els seus doctes col.legues no li van prestar gens d'atenció. Però quan es va posar roba europea i va repetir, uns anys més tard, els mateixos arguments, tot lo món va aplaudir la seua investigació. És un bon exemple de com determinats coneixements poden quedar-se sense la distinció que atorga la ciència oficial. Tradicionalment, les dones i les cultures no occidentals solen ser jutjades com a fonts poc fiables, per molt valuoses que siguen les seues aportacions. Ara mateix, mentre que el món que pretén ser desenvolupat continua menyspreant i ridiculitzant la saviesa dels pobles indígenes (dels quals hauríem d'aprendre, per exemple, el seu gran respecte per la natura), les companyies farmacèutiques es dediquen a piratejar sense escrúpols la seua medicina amb la finalitat d'obtenir unes patents molt lucratives.
 
Sobre aquesta i altres qüestions relacionades amb la ciència hem parlat amb Carmen Magallón Portolés, doctora en físiques especialitzada en l'ànàlisi del coneixement científic des de la perspectiva de gènere (una visió que té en compte tant als hòmens com a les dones en el seu context social). Amb aquest enfocament ha publicat el llibre "Pioneras españolas en las ciencias. Las mujeres del Instituto Nacional de Física i Química", editat pel Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC). Carmen també forma part del Seminari d'Investigació per a la Pau de Saragossa i és membre de l'equip de redacció de la revista "En Pie de Paz".
 
La ciència d'aquest final de segle està lluny de ser una activitat filantròpica. Sembla que, qui paga, mana, i les preguntes que es formulen i, fins i tot, les respostes que s'obtenen, estan cada vegada més condicionades per l'imperatiu crematístic i de poder d'unes minories. El benestar de la humanitat no sol ser més que un reclam publicitari que amaga les vertaderes intencions. Ens parlen d'aliments miraculosos contra la fam i ens oculten que el problema, avui, és fruit de les desigualtats socials. Ens diuen que estan mirant les estreles i en realitat han posat l'ull en la guerra de les galàxies. Exemples com el de l'energia nuclear amb els seus residus mil.lenàriament radioactius, o els riscos de les manipulacions genètiques, no ens haurien de deixar indiferents. Com diu Carmen Magallón, cal que la societat debata sobre la ciència i sobre la seua orientació.
La ciència és neutra? Està més enllà del bé i del mal?
 
Realment aquesta és la idea que encara predomina, en el fons, sobre la ciència i és la que tenen molts científics i molta gent. Però si reflexionem sobre com ha sigut la ciència, sobretot al llarg del segle XX, ens adonarem que la ha decebut molt. Al principi del segle es pensava que solucionaria els problemes de la humanitat i, tanmateix, s'ha vist que ha agreujat bona part d'aquestos problemes. A mitjan segle, quan la ciència s'usa per a la creació de la bomba atòmica, comença ja un camí de distanciament i, actualment, podem dir que hi ha una polèmica que ha sorgit dels moviments socials. Una polèmica sobre la ciència, que la posa en qüestió, i també una polèmica en la ciència. Perquè els valors s'escolen en la ciència, no només en els seus usos. Penetren també en les preguntes que es plantegen sobre la realitat, en quin tipus de qüestions s'investiguen i a quin plantejament responen, perquè en la naturalesa hi ha moltes coses que es poden investigar. Per això les línies d'investigació tenen un caràcter, una inclinació, però no sols les línies d'investigació i l'ús que es fa de la ciència, sinó que fins i tot les mateixes teories poden tenir un tarannà determinat, com ha pogut comprovar la història de la ciència.
 
Hi ha moltes teories que tenen un caràcter sexista i racista, per exemple totes les teories que es van desenvolupar sobre l'amidament dels cranis de les diferents races tractant de demostrar que hi havia races que eren superiors a les altres. Sobre les dones també trobem concepcions científiques que han tendit sempre a legitimar les situacions de desigualtat social. És molt curiós. En el XIX Darwin ja va dir que les dones no havíem assolit el mateix estadi d'evolució que els barons i, basant-se en tota una tradició de concepcions regressives sobre la dona, Spencer defenia que, com que els sistemes mantenen l'energia constant i les dones necessitem invertir energia en la reproducció de l'espècie, doncs que teníem menys energia per al nostre cervell, de manera que érem menys intel.ligents. Aquestes concepcions s'han utilitzat per a impedir l'accés de les dones a la universitat i per a legitimar, en definitiva, l'estat de desigualtat.
 
 
Has dit que en la natura hi ha moltes coses que es poden investigar. Qui decideix quines preguntes s'han de respondre?
 
La decisió sempre ha estat en mans dels grups dominants. Aquesta és també una de les crítiques que des del feminisme s'ha fet a la ciència: que s'han investigat els aspectes que semblaven misteriosos als barons. Per això se li retrau el seu androcentrisme, és a dir, la seua concentració en les preocupacions, no de l'home, sinó de l'arquetip d'home occidental, de classe mitjana i blanc, perquè hi ha altres grups d'hòmens que tampoc no han participat en l'empresa científica. En aquest sentit, les línies d'investigació les ha marcades la classe dominant.
 
Ara bé, en aquest context, ara com ara estem assistint a la privatització de les línies d'investigació. És un canvi de paradigma. En l'etapa que podríem anomenar de la Guerra Freda, l'estat finançava les investigacions, sobretot perquè queien dins el paraigua dels sistemes de "defensa". Eren investigacions molt basades en el desenvolupament de nou armament: on més s'invertia era en investigació bèl.lica. Ara s'ha rebaixat el pes d'aquestes investigacions, però la investigació s'està deixant en mans privades. Aquesta privatització té moltes repercussions. En concret, poden quedar sense investigar aspectes que són necessaris per a la humanitat o problemes que ocasionen conflictes en les zones pobres. La mateixa UNESCO està molt preocupada. No fa molt es va celebrar un congrés a Budapest sobre la necessitat d'un debat i d'un nou contracte social entre la ciència i la societat. I és que, cada vegada més, correm el risc que la ciència es privatitze totalment i que siga aliena a les necessitats humanes, cosa que no passava al començament del segle.
 
El segle XX ha estat marcat per una política científica pública. Abans la ciència era una cosa quasi d'aficionats. Fins el XVIII era pràcticament individual. Però aquest segle ha estat marcat per una institucionalització. A l'Estat espanyol es va crear la Junta per a l'Ampliació d'Estudis que, després de la guerra, es va convertir en el CSIC, que marcava les línies d'investigació científica. Açò, darrerament, cada vegada s'abandona més en mans de la iniciativa o del finançament privats, amb un cost tremend, per exemple, en patents. El que s'ha de pagar en patents per medicaments fa que molts països no puguen accedir a les medecines que necessiten. Fins i tot investigadors que han cedit els seus coneixements, com és el cas de Patarroyo amb la vacuna de la malària, no troben laboratoris farmacèutics que comercialitzen el seu producte. Per tant, estem davant un problema que només un debat social intens pot orientar d'una forma diferent.
 
 
Sembla que la relació entre l'ètica i la ciència és una relació conflictiva.
 
Doncs sí. Realment hi ha un divorci entre la ciència i l'ètica i convé que açò es debata i que posem damunt la taula quin tipus de relació haurien de tenir. Si ho analitzem a fons, les diferències es basen en la distinció entre els fets i els valors. Però justament la filosofia de la ciència, quan estudia què són els fets, comprova que estan carregats de valors. Els fets es construeixen. No hi ha tanta diferència entre el que és un fet i el que és un valor i, per aquest camí, es pot argumentar que, si en els fets estan els valors, aleshores els valors són els d'un predomini social. Com que això és inevitable, almenys hauríem d'elegir quin tipus de valors volem que marquen la ciència. Passa el mateix amb l'economia. Ara s'advoca per una economia moral, per no deixar que vaja al seu ritme, perquè aquest ritme no és un ritme qualsevol, és el que marca un grup dominant. Anàlogament, la ciència, sense un control social i sense l'establiment d'unes normes ètiques, segueix les directrius dels interessos de les classes que poden pagar aquest coneixement -unes classes amb uns interessos particulars- en detriment dels grups més desfavorits.
 
 
I quina és la relació de les dones amb el món científic? Ja has comentat algunes coses que semblen molt interessants, com ara allò de les teories sexistes o la crítica que de la ciència fa el feminisme.
 
En els últims 20 anys s'han desenvolupat investigacions en aquest camp i la primera pregunta que s'ha formulat és per què hi ha tan poques dones en la ciència. Però aquest plantejament evoluciona, perquè realment, quan remenes en la història, veus que no n'hi ha tan poques. Hi ha moltes dones científiques que, a més a més, han sigut conegudes i valorades en la seua època, però que ara cal rescatar de l'oblit. Però quan tractes de recuperar les dones en la ciència observes que no només hi ha dones amb nom i cognoms que han destacat individualment, sinó que hi ha grups de dones que han fet ciència. Trobem les botàniques que recol.lectaven i que coneixien les herbes, totes les guaridores, les dones que han cuidat, les comares... Tot un saber que forma part del bagatge del coneixement de la ciència però que s'ha deixat de banda, de racó.  Per això, de preguntar-nos sobre el nombre de dones en la ciència hem passat a qüestionar-nos la ciència mateixa.
 
Les dones o les filòsofes feministes que estan tractant aquestos temes estan contribuint a una ampliació del cocepte de ciència. Hi ha moltes qüestions que històricament no s'han considerat científiques i que ara sí que s'hi inclouen com, per exemple, les anàlisis de les aigües, que van començar les dones. I tot allò relacionat amb l'alimentació, amb el que és domèstic, amb el que es consideren petits problemes però que són problemes reals dels quals s'han ocupat en gran part les dones. Per això la crítica feminista de la ciència millora la ciència, elimina les inclinacions sexistes de moltes teories i, a més a més, pot orientar-la cap a altres valors. Com que les dones han patit i s'han vist afectades per determinades teories de la ciència, generalment són més proclius a posar de manifest que la ciència està marcada pels valors, que la ciència no és neutra i que es pot polemitzar sobre la ciència.
 
La ciència, sobretot quan hi ha una polèmica, no té una sola veu, sinó que té veus diferents, i és ací on pot intervenir la població. No es pot veure com una cosa de la qual no pots escapar. I això, des del feminisme, s'ha tingut molt clar, perquè les dones han sofert en la seua pell la discriminació legitimada per la ciència. En un pas molt positiu, moltes es pregunten sobre quins valors hauria de tenir la ciència per a anar a favor de la humanitat. Segurament, si les preguntes que es proposen parteixen de les situacions dels grups que viuen una opressió, la ciència servirà per a millorar. El feminisme, des de la perspectiva de les dones, aporta eixa mena de sensibilitat i de plantejaments.

 TEXT: JÚLIA MOLTÓ 
 Article publicat en el núm. 20 de la revista IMATGES (setembre de 2000) 


  La Carrasca-Ecologistes en Acció   Ecologistes en Acció PV   Confederació estatal d'Ecologistes en Acció